24.10.13

John Grant em costa molt. No em va entrar Queen of Denmark (2010) i Pale Green Ghosts (2013) té massa cançons que se m'atravessen com per a que l'escolti d'una tirada amb gust. Però, ep, hi ha una cançó que m'inquieta profundament. I per bé: "It Doesn't Matter to Him". La tornada és fantàstica, amb un tractament de les veus (amb Sinnead O'Connor!) net però pertorbador alhora. I llavors hi ha el corol·lari, és clar, aquesta mena de tenora sintetitzada (!) que no se sap d'on ve i que malgrat em recorda la maleïda Elèctrica Dharma és un trumfo com una casa de pagès.

19.10.13

"Going To Georgia", de The Mountain Goats, és urgent, eixelebrada i alhora líricament exquisida, amb els millors versos del món: "I have two big hands and a heart pumping blood and a 1967 colt .45 with a busted safety catch / the world shines as I cross the Macon county line / going to Georgia." Segurament és la meva cançó preferida de John Darnielle, i això és dir molt perquè l'únic membre estable de The Mountain Goats n'ha escrit centenars de memorables des de 1991.
De l'underground més precari de militància lo-fi als darrers treballs de maduresa en el si de segells com Tomlab o, sobretot, 4AD, el seu prolífic catàleg és d'una sensibilitat més especial del que sembla a primer cop d'orella, regada amb altes dosis de sentit de l'humor, vulnerabilitat, mestria lírica i inestabilitat emocional a dojo. La seva parròquia barcelonina, reduïda però fidel, feia anys que esperava la visita d'avui, en format de duo, amb Darnielle al piano.

(adaptació de l'article aparegut al número d'octubre de butxaca)

18.10.13

Primavera del 2012. Més o menys al mateix temps, dos dels músics més representatius del moment, Ariel Pink i Dean Blunt, aquest darrer junt amb la que aleshores era la seva sòcia Inga Copeland, publiquen sengles versions de “Baby”, de Donnie & Joe Emerson, dos germans de les praderies interiors de l’estat de Washington. Es tracta d’una fascinant balada de blue-eyed-soul de baixa fidelitat inclosa a “Dreamin’ Wild” (1979), l’únic disc que van publicar. Quelcom força obscur, un delicatessen per a connoisseurs de nivell avançat fins que el segell Light In The Attic el va reeditar l’any passat. Abans d’aquesta reivindicació, la inclusió de la versió original a un recopilatori difós per la banda Memoryhouse el 2010 es pot fixar com la porta d’entrada de la present generació a la joia oculta que ens ocupa.  
Com van arribar Memoryhouse a conèixer Donnie & Joe Emerson és quelcom que m’interessa poc, no sigui que la realitat sigui insípidament prosaica i resti misteri a tot plegat. I és que és curiós com de cop i volta es reflota una gemma oblidada durant trenta anys i fa fortuna. No n’hi ha prou amb una cojuntura estètica favorable, afí, en sincronia. Hi intervé decisivament una concatenació d’atzars i això és el que ho fa fascinant: és incontrolable i té una força major que la que qualsevol pla de marqueting pugui predissenyar. I això fa pensar… quin serà el proper “Baby” amb que toparé? Sempre he fantasejat amb una eina hipersofisticada que et detecti a priori les cançons, novel·les o pel·lícules que ni tan sols coneixes però que infal·liblement t’impactaran positivament quan t’hi capbussis. No és una web ni un software complex, penso més en un electrodomèstic autònom, trideimensional i amb una estètica per definir. O potser millor, un servei postal ordinari, sense remitent, que de tant en tant arriba a la bústia de casa i et fa pujar corrent les escales sense saludar els veins al replà perquè estàs massa abstret fantasejant amb el que t’espera.

"Baby" per Donnie & Joe Emerson, per Ariel Pink's Haunted Graffiti i per Dean Blunt & Inga Copeland (batejada aquí com a 2).

15.10.13

Va treure el tema el J. ahir mateix. Veronica Lake. Per què fascina tant Veronica Lake? Sobretot quan tens recent la magnífica Los Viajes de Sullivan, és clar. Probablement part de la gràcia de la posseïdora d’una de les millors cabelleres de l’història del cinema és que almenys avui remet pràcticament a una sola pel·lícula (avís: no he vist “Me casé con una bruja”, però diria que en l’imaginari cinèfil col·lectiu es troba lluny de l’obra mestra de Preston Sturges). Tres quarts del mateix passa amb un altre dels meus rostres femenins preferits dels anys 40: Jane Greer, fascinant femme fatal a Out of The Past de Jacques Tourneur. Ambdues són dues dones fantàstiques, dos grans encerts de càsting, però pràcticament dos one hit wonder interpretatius, amb filmografies curtes o almenys curtes en títols rellevants. I això, com deia, té el revers positiu. D’aquesta manera ens resulta més fàcil fondre-les amb el seu personatge de referència, transformar-les en icones. Formen part d'un territori mític, desconnectat de la realitat, ni tan sols de la realitat de Hollywood, en que és fàcil imaginar-se a Lauren Bacall o Ava Gardner freqüentant festes sumptuoses en mansions de productors podrits de calés. La Bacall i la Gardner, en els nostres caps, són tants personatges que acaben sent per, damunt de tot. la Bacall i la Gardner. Dues actrius. Amb gran magnetisme i totes les virtuts que se’ls vulguin atribuir, però només unes actrius, per tant unes dones. La Lake i la Greer, en canvi, són ombres.
I ara arriba el moment de fer volar la imaginació: qui seran les Veronica Lake o Jane Greer d’aquestes dècades més recents? Quines seran les actrius que quedaran associades majoritàriament a un o dos papers rotunds, icònics, estèticament vigents amb el pas de les dècades? De, per exemple, Nastassja Kinski es recordarà sobretot el seu gloriós jersei vermellós de París, Texas, malgrat Tess i Catpeople? I tindrà aquesta imatge suficient força per el 2042 seguir fascinant postadolescents? I de Cybill Shepherd? Prevaldrà Luz de Luna, Taxi Driver o la seva imatge radiant a The Last Picture Show? Se m’acudeixen dos noms més que m’agradaria que el pas del temps fes justícia amb elles i les situés com a mites més o menys de culte, com a cànons efímers de la dona de ficció dels noranta: una, la Mia Kirshner d’Exotica i la meravellosa escena de found footage de La Dalia Negra, l’irregular pel·lícula de Brian De Palma; i dues, la Sherilyn Fenn de Twin Peaks. Audrey Horne. Bé, de fet em serveix el triumvirat sencer de la sèrie de Lynch, també amb Lara Flynn Boyle i Mädchen Amick, les tres juntes a la cèlebre portada de Rolling Stone d’octubre de 1990.

10.10.13

Sean Nicholas Savage va aterrar al darrer Primavera Sound per petició i impuls del fòrum virtual de seguidors de l'esdeveniment. Més enllà d'això, la ubicació espacial i temporal de la seva actuació és un record emboirat i indefinit. En part perquè en els festivals això ja passa, es perd la noció horària i la localització sol ser un no-lloc aixecat amb materials efímers; en part, perquè Savage va aconseguir que l'escàs públic assistent s'oblidés de tot i es capbussés en una proposta subjugant, que va transcendir els límits habituals del concert pop-rock i ens va fer adonar que massa sovint anomenem intèrprets cantants que simplement són executors.
I és que el canadenc és dels pocs que no oblida que el seu ofici és també una art escènica, no només sonora, sinó també gestual, interpretativa en la globalitat de recursos que un músic pot convocar damunt d'una tarima: des de la pal·lidesa de la pell al vestuari, passant per un maneig del propi cos que de vegades invoca el cinema mut i una mirada entre psychokiller i bufa. Físicament comparable a una versió postadolescent i semialbina de John Waters –bigotet inclòs–, Savage és un crooner crepuscular, ben heterodox, que fa pensar abans en aristòcrates austrohúngars d'una pel·lícula de Visconti que en anglosaxons engominats de veu gruixuda. Però el millor és que, malgrat tot, el seu cinisme és probablement inferior al del seu públic, massa obsessionats com estem a sobreinterpretar tot el que ens apassiona.
Això d'una banda, perquè de l'altra –malgrat tot és el mateix i coherent pack– hi ha la música. Resulta difícil acotar les característiques estètiques de les cançons del de Montreal, entre altres raons perquè en pocs anys la seva manera de vestir-les ha evolucionat notablement. De Spread Free Like a Butterfly, el disc de 2009 construït amb guitarreta i/o ukulele i altres recursos casolans, al voluntàriament afectat soul blanc sintetitzat del recent Other Life, el que resta invariable és el gust i el talent per unes melodies particulars i sense gaires rivals en la seva lliga (només cal escoltar l'irresistible Flamingo). Amb un peu a clàssics com Bowie, Marvin Gaye, els germans Wilson o Prince, el particular és el mode d'encarar-les, sense mitges tintes. Amb el pit esbatanat i el cor obert. 
Aquesta nit actua al Sidecar amb les entrades esgotades. Per obrir boca, Elsa de Alfonso y Los Prestigio.

(adaptació de l'article aparegut al número d'octubre de butxaca)

9.10.13

La tardor del 2006 vaig anar amb M. una dotzena de dies a Suècia. Uns amics hi eren des de feia un parell de mesos per feina i, després de treballar tot l’estiu, ens vam apuntar, sense rumiar-nos-ho massa, a unes bones vacances amb l’allotjament gratuït.
Sabia que al Moderna Museet d’Estocolm hi havia el Monogram de Rauschenberg, aquella mena de ready-made amb una cabra, però la visita al museu va deixar sobretot dues empremtes: una peça de ¿videoart? a partir del guilty pleasure personal que és Lady in Red de Chris de Burgh i, sobretot, el descobriment d’Öyvind Fahlström. 
Nascut a Brasil de pares suecs, Fahlström (1928-1976) va ser un artista plàstic de mal encaixar. A primer cop d’ull se’l pot adscriure -i sovint se l’hi adscriu- al pop art. L’ús d’elements manllevats del món del còmic, la televisió, la premsa (diagrames, protoinfografies) sens dubte hi empeny, però darrera dels seus recursos visuals hi ha gairebé sempre una intenció explícitament política. La societat de consum, els conflictes bèl·lics, els processos de descolonització, la dialèctica desigual entre nord i sud són temes ben presents en la seva obra. Com en molts artistes dels anys 50, 60 i 70, és clar. I com en la majoria d’ells, visquent amb inquietud la problemàtica de voler fer la, ehem, revolució des de les files burgeses dels països occidentals, no sense un dubte flagrant: ¿s’ha de discursivitzar de manera entenedora per a les capes proletàries i menys cultivades o bé el pensament subversiu ha d’anar acompanyat necessàriament de dispositius formals també subversius encara que d’aquesta manera deixi fora a bona part de l’audiència i es perdi penetració social, cap a les bases?
Pel que fa a aquest dilema (que per cert és el que vertebra Après Mai, la notable pel·lícula d’Olivier Assayas, estrenada aquí aquest 2013), em veig totalment incapaç de diagnosticar per quina solució va optar Fählstrom i en faig dues observacions: una, algunes de les seves peces resulten críptiques, almenys a ulls de qui no hi està massa familiaritzat, mentre que d’altres són d’una literalitat aclaparadora, propera al còmic underground de denúncia (el coneix Miguel Brieva?). I dues, ¿no pot ser que la seva mort prematura als 47 anys promogués una sacralització de la seva obra que el reclogués als museus d’art contemporani quan potser el seu lloc seria més a peu de carrer? Vull dir, ¿no s’ha pecat en excés d’intel·lectualització de certes manifestacions creatives que, en el seu context, la gasolina que els movia era més propera a l’agitació que no pas a res més?
Bé, en qualsevol cas, en tornar de Suècia vaig descobrir que el MACBA havia dedicat una exposició monogràfica a Fahlström a finals del 2000. Evidentment, fem tots salat. Actualment, però, al mateix centre es pot fer un tast de l’artista suec a l’exposició Art, dos punts. A qui li interessi la seva proposta, de ben segur li resultarà insuficient, però sempre pot servir per començar a estirar del fil.

7.10.13

No hi ha manera. Volia començar amb quelcom senzill, desprovist de cinisme i bonic. Tot ja és prou difícil i acostuma a tornar-se enrevessat i lleig per simple inèrcia. Però no pot ser. Why Are You So Helpless?, la cançó que avui em rondava pel cap i semblava una miniatura plàcida, balsàmica, resulta que no ho és tant. Un cop et fixes en la lletra és evident que és un lament adreçat a algú en dificultats. 
En fi. Tant se val. Deixem de banda la lletra i quedem-nos amb la cançó. Forma part de Colours, el darrer disc d'Ashley Eriksson, un dels llançaments d'enguany de K Records, el segell que va muntar Calvin Johnson de Beat Happening ja fa un grapat d'anys. Com la gran majoria de material de la disquera d'Olympia, transpira aquest to sonor i mental tant propi de l'escena underground del Pacific Northwest i en el que noms com Karl Blau, Little Wings o Mount Eerie poden ajudar a enquadrar l'assumpte. De fet, ara que surt Mount Eerie, Eriksson forma part ocasionalment de la formació: la gira europea de 2013 que va passar pel Primavera Sound comptava amb ella entre el trio de noies que acompanyava a Elverum (és la segona per l'esquerra). 
Bé, el que deia. Ashley Eriksson ha tret un disc 100% K Records, almenys dels que defineixen el segell en els darrers anys, una mica lluny ja de l'efervescència dels noranta però amb amplitud de mires, capaç d'aixoplugar també personatges com Arrington de Dionyso -mereix una entrada per si sol. Però ull, no exageraré: Colours és un bon disc, però tampoc cap meravella que empenyi a l'ús d'adjectius maximalistes. Tanmateix, he cregut necessari reivindicar-lo, si se'n pot dir així d'això, perquè està passant ultrainadvertit i cançons com l'esmentada mereixen deixar empremta.
Una curiositat extra, i una prova més de com n'és de capritxós aquest món: Eriksson és l'autora de la cançó dels credits finals d'Adventure Time, encantadora sèrie infantil que emet Boing a Espanya com Hora de Aventuras. Una tonada que cantussegen milers i milers de nens i nenes arreu del món sense tenir ni la més remota idea de qui és Ashley Eriksson, ni molt menys K Records. I ni falta que fa.