29.11.13

Últimament no puc anar massa al cinema, però en els darrers dies m’hi he escapat dues vegades i l’he encertat. Dues pel·lícules, les dues franceses, m’han trastornat emocionalment com feia temps que no em passava. Ambdós films, a més, tenen en comú que versen sobre la iniciació sentimental i sexual d’una persona jove, l’ingrés a l’edat adulta, la pèrdua de l’innocència. Estic parlant de Mes petites amoureuses (1974), de Jean Eustache, i de la Palma d’Or d’enguany, La vie d’Adèle, d’ Abdellatif Kechiche.
En la primera, el protagonista és un noi d’uns 14 anys que viu en un poble amb la seva àvia i es trasllada a Narbona on atravessarà més d’una porta tancada: l’ingrés prematur al món laboral, les primeres experiències amoroses i la trobada amb les pel·lícules. El segon i darrer llargmetratge de ficció del suïcida Jean Eustache és d’una delicadesa i precisió expositiva que deixa bocabadat. Transita per un tema procliu a la idealització i, malgrat que s’hi pugui sotjar un cert component autobiogràfic, esquiva l'autocomplaença de manera admirable. Una meravella.
De La vie d’Adèle costa dir-ne res amb el que ja s’ha escrit els darrers mesos, tenint en compte també que no vull condicionar en excés la predisposició de qui encara no l’ha vista. Però més encara em costa callar que l’Adèle del títol és el personatge amb qui més he empatitzat dels darrers temps. La seva barreja de vulnerabilitat i audàcia és conmovedora i alhora extremadament veraç. Desarma. Entre Kechiche i les dues actrius principals –Adèle Exarchopoulos (¿quan feia que no rebíem una aparició d’una intèrpret tan jove de manera tan fulgurant?) i Léa Seydoux–  es genera una autenticitat, una proximitat física que fins i tot se’m passa pel cap de qualificar el film de miracle gairebé involuntari. Tot és un encert. La fisicitat de la proposta, amb la jove protagonista sempre en primer pla, amb el seu cos temptador, és clar, però sobretot amb les seves llàgrimes, els seus mocs, les seves dents imperfectes, el seu cabell greixós, la seva golafreria assalvatjada; el dibuix d’una França equidistant entre els clixés glorificadors del París burgès i bohemi i del retrat grisós de la perifèria... El resultat? Cent vuitanta minuts que en els dies successius han deixat un cràter d’enyorança en la meva existència. Cada dia que passa, més l’enyoro. Perquè cada cop és més llunyà el moment en que em vaig separar de la pel·lícula. Perdoneu l’afectació, però és sincera i la prefereixo a arrebossar-me de falsa indiferència.

21.11.13

No vull enganyar: de la dupla de compositors/cantants/lletristes de The Go-Betweens, el meu preferit és el malaurat Grant McLennan. Però en cap cas de manera descarada. No succeeix com en el tàndem Lennon-McCartney, en què el vidu de Linda Eastman perd per golejada. No, amb els australians la cosa està més equilibrada. Si bé la majoria de les joies més vistoses de la primera etapa de la banda (1978-89) són de McLennan ("Right Here", "Love Goes On!", "Bye Bye Pride", "Apology Accepted"...), Robert Forster també té un bon grapat de dianes per sentir-se'n orgullós ("Head Full of Steam", "The House That Jack Kerouac Built", "I Just Get Caught Out"...).
Amb el cessament d'activitat de la banda després de 16 Lovers Lane, Forster (també McLennan) es va passar els anys 90 traient discos en solitari notables, tirant de classe, però sense arribar a les quotes d'excel·lència de la dècada anterior. Contràriament al que passa sovint, el retorn de The Go-Betweens amb el nou mil·lenni va fructificar en tres treballs magnífics en els quals fins i tot Forster va retallar l'avantatge que McLennan li treia en inspiració. I és que al nostre protagonista li ha anat bé la maduresa. Després d'encaixar el cop de la mort sobtada de McLennan el 2006, Forster va preparar un disc nou, sens dubte marcat per la pèrdua del company. El resultat va ser The Evangelist, un treball al qual no només li escau el to ombrívol però serè, sinó que és el millor disc que ha entregat mai l'australià sota el seu nom.
Així, el Robert Forster que es presenta a la prova del cotó de l'Heliogàbal és l'artesà del pop de sempre però amb l'afegit d'una evolució cap a la maduresa de manera raonable i inspirada, amb tota naturalitat i major dignitat. La darrera primavera ja va demostrar al festival Primera Persona del CCCB que el seu gust, elegància i charme es mantenen intactes. Però és clar, això es dóna per suposat venint del 50% d'una de les millors bandes de pop de les darreres dècades.

Text aparegut al número de novembre de 2013 de butxaca

17.11.13




Com pot ser que fins fa pocs mesos fins i tot desconeixia l’existència de Three Women de Robert Altman? El cap de setmana passat per fi vaig poder veure-la i va resultar ser una d’aquelles experiències cinematogràfiques d’impacte que, almenys en el meu cas, es donen un màxim de dues o tres vegades per any.
Un dels aspectes que més sobten a mesura que la pel·lícula avança és que resulta una molt bona baula intermitja entre Persona i Mullholland Drive. No vull entrar en excessius detalls per no condicionar qui no l’hagi vist, però les similituds amb la pel·lícula de Lynch són abundants, ja des d’elements argumentals: una noia jove, més aviat rossa i aparentment innocent, acut a Califòrnia amb l’idea de guanyar-se la vida i allà intimarà ràpidament amb una altra noia, més aviat morena i aparentment desimbolta. Les dues viuran plegades en una comunitat d’apartaments i lentament ens endinsarem en una ceremònia vampírica governada per una lògica propera al món oníric. Fins i tot el tractament dels personatges de la tercera edat que apareixen a Three Women semblen un antecedent dels d’algunes obres de Lynch, no només Mulholland Drive, també Blue Velvet o Twin Peaks.
Malgrat Altman sigui un cineasta més atípic que el que algunes de les seves obres més famoses puguin fer pensar, Three Women resulta difícil d'enquadrar dins la filmografia d’Altman. Em reivindica, a més, la figura de Shelley Duvall, una actriu habitual en les pel·lícules dels 70’s del director, un període de la seva filmografia al que sens dubte acudiré properament: per exemple, Brewster McCloud, Un día de boda i, sobretot, una peça que fa temps que persegueixo, Nashville, que a més ofereix la possibilitat de gaudir de Karen Black, la fascinant veu femenina d’algunes cançons de Cass McCombs com “Dreams ComeTrue Girl” o la recent “Brighter”.

8.11.13

L’altre dia parlava de “Canción Mixteca”, París, Texas i Harry Dean Stanton i ho feia motivat pel visionat recent al Festival In-Edit del film Harry Dean Stanton: Partly Fiction. La pel·lícula, molt recomanable, m’ha fet reconciliar amb “Everybody’s Talkin’” gràcies a l’emocionant interpretació que en fa l’actor. La versió de Nilsson em carrega bastant, segurament per sobreexposició, present fins i tot en anuncis de pernil dolç. Haver fet les paus amb la cançó m’ha fet recuperar, a més, la font original, el seu autor: Fred Neil.
Fill d’un representant dels icònics jukeboxs Wurlitzer, Neil va estar aleshores vinculat amb la música de petit. La seva trajectòria com a cantautor és elogiada però no tant reconeguda massivament com la seva vessant de compositor per altres intèrprets: a l’èxit d’ “Everybody’s Talkin’” arran de la pel·lícula Midnight Cowboy cal sumar el “Candy Man” per a Roy Orbison o el “Come Back Baby” per a Buddy Holly. Així que cal reivindicar que Fred Neil té almenys un parell de discos com a intèrpret excel·lents. Un d’ells és Bleecker And McDougal, un disc de folk amb presència ocasional de guitarra elèctrica, coetani del Bringing It All Back Home de Bob Dylan, que pren el nom d’una cruïlla de carrers del Village novaiorquès. L’altre, el seu successor, de títol homònim, és el que conté la versió original d’”Everybody’s Talkin’” i una joia que marcaria el futur de Neil: “The Dolphins”. A banda de ser una cançó monumental que, com em va dir el G., es pot emparentar amb Scott Walker, anticipa el que seran els protagonistes de la seva vida en comptes de la música. Sí, Fred Neil, poc amant de la faràndula, va anar abandonant paulatinament les cançons a inicis dels 70s amb trenta i pocs anys i es va dedicar a la defensa i estudi dels dofins. El seu retir només va ser interromput esporàdicament per uns pocs concerts, la majoria de caràcter benèfic, produint-se la seva darrera aparició dalt d’un escenari el 1981 i com a personatge secundari de la vetllada. Va morir dues dècades després, de causes naturals, a Summerland Key, al sud de Florida, al bell mig del Carib on residia des de feia temps, ben a prop dels seus amics cetacis.

6.11.13

Duc anys donant la tabarra amb Kokoshca. Almenys des de març de 2009, quan amb els companys del programa Buscant Jeff Mangum -que aleshores fèiem a Ràdio Ciutat Vella- vam proposar-los per actuar a La 2 de Nitsa. Va ser una festa memorable en la que també van tocar uns aleshores emergents Mujeres. 
I és que Kokoshca és la meva banda estatal preferida dels darrers anys. Ara acaben de treure el seu tercer disc, després de dues glorioses entregues en format CD-R via l’enyorat segell Birra y Perdiz, i sense comptar artefactes encara més atípics com el Gernika, un disc acústic en directe a les antípodes dels Unplugged MTV, o el recull d’inèdits, demos i rareses Y vienen cromos en el pegamento. Com a fan, un terme que sóc força garrepa a l’hora d’autoadjudicar-me’l, he de dir que tots són imprescindibles. 
Però bé, avui volia parlar només d’un dels 38234 motius pels quals Kokoshca m’agraden: la seva vessant cinèfila. Sempre he estat a favor de les referències en les cançons pop quan aquestes es fan des de la passió i la visceralitat, des de la reverència naïf i amateur, no des de la pedanteria i l’exhibició saberuda. En Kokoshca, la cita cinèfila cau bé, cau sincera, eclèctica i de mode natural. A més, que això succeeixi en una banda estripada, de cor punk sigui quin sigui el gènere de les seves cançons, és un punt més. Pop matusser, dolç i etílic alhora i, a sobre, il·lustrat, llegit. Com Comet Gain. Com Els Surfing Sirles. El que segueix són tres aclucades d’ull de Kokoshca al món del setè art:
Una. El hidden track de La Fuerza (a partir del 5'30") és una tèrbola versió en castellà de la cançó principal de Les parapluies de Cherbourg, el meravellós musical heterodox de Jacques Demy. Podria ser un hit dels bons de Jeanette, però és una adaptació de Michel Legrand.
Dues. Tocar “Canción Mixteca” al Gernika. D’acord, el clàssic mexicà data de 1915, però per mi, i sospito que per la banda, sempre anirà lligat a Paris, Texas, i a Harry Dean Stanton.
Tres. La portada de La Fuerza és una explícita versió tan low-cost com encantadora del cartell del clàssic de Berlanga El verdugo.
I de bola extra, una apreciació molt personal i que segurament els propis músics negarien: l’ambient que descriu les dues versions de la cançó "Mami" em remet de manera injustificable però inevitable a pel·lícules que retraten el franquisme a províncies i en el si de famílies benestants. Bàsicament, El Sur, El Espíritu de la Colmena, El Nido… I potser, fins i tot, a la mami del títol li poso la cara de Felicidad Blanch, la mare dels Panero, retratada a El desencanto.