Dies triomfals

No vull enganyar: de la dupla de compositors/cantants/lletristes de The Go-Betweens, el meu preferit és el malaurat Grant McLennan. Però en cap cas de manera descarada. No succeeix com en el tàndem Lennon-McCartney, en què el vidu de Linda Eastman perd per golejada. No, amb els australians la cosa està més equilibrada. Si bé la majoria de les joies més vistoses de la primera etapa de la banda (1978-89) són de McLennan ("Right Here", "Love Goes On!", "Bye Bye Pride", "Apology Accepted"...), Robert Forster també té un bon grapat de dianes per sentir-se'n orgullós ("Head Full of Steam", "The House That Jack Kerouac Built", "I Just Get Caught Out"...).

Amb el cessament d'activitat de la banda després de 16 Lovers Lane, Forster (també McLennan) es va passar els anys 90 traient discos en solitari notables, tirant de classe, però sense arribar a les quotes d'excel·lència de la dècada anterior. Contràriament al que passa sovint, el retorn de The Go-Betweens amb el nou mil·lenni va fructificar en tres treballs magnífics en els quals fins i tot Forster va retallar l'avantatge que McLennan li treia en inspiració. I és que al nostre protagonista li ha anat bé la maduresa. Després d'encaixar el cop de la mort sobtada de McLennan el 2006, Forster va preparar un disc nou, sens dubte marcat per la pèrdua del company. El resultat va ser The Evangelist, un treball al qual no només li escau el to ombrívol però serè, sinó que és el millor disc que ha entregat mai l'australià sota el seu nom.

Així, el Robert Forster que es presenta a la prova del cotó de l'Heliogàbal és l'artesà del pop de sempre però amb l'afegit d'una evolució cap a la maduresa de manera raonable i inspirada, amb tota naturalitat i major dignitat. La darrera primavera ja va demostrar al festival Primera Persona del CCCB que el seu gust, elegància i charme es mantenen intactes. Però és clar, això es dóna per suposat venint del 50% d'una de les millors bandes de pop de les darreres dècades.

Text aparegut al número de novembre de 2013 de butxaca