29.11.13

Últimament no puc anar massa al cinema, però en els darrers dies m’hi he escapat dues vegades i l’he encertat. Dues pel·lícules, les dues franceses, m’han trastornat emocionalment com feia temps que no em passava. Ambdós films, a més, tenen en comú que versen sobre la iniciació sentimental i sexual d’una persona jove, l’ingrés a l’edat adulta, la pèrdua de l’innocència. Estic parlant de Mes petites amoureuses (1974), de Jean Eustache, i de la Palma d’Or d’enguany, La vie d’Adèle, d’ Abdellatif Kechiche.
En la primera, el protagonista és un noi d’uns 14 anys que viu en un poble amb la seva àvia i es trasllada a Narbona on atravessarà més d’una porta tancada: l’ingrés prematur al món laboral, les primeres experiències amoroses i la trobada amb les pel·lícules. El segon i darrer llargmetratge de ficció del suïcida Jean Eustache és d’una delicadesa i precisió expositiva que deixa bocabadat. Transita per un tema procliu a la idealització i, malgrat que s’hi pugui sotjar un cert component autobiogràfic, esquiva l'autocomplaença de manera admirable. Una meravella.
De La vie d’Adèle costa dir-ne res amb el que ja s’ha escrit els darrers mesos, tenint en compte també que no vull condicionar en excés la predisposició de qui encara no l’ha vista. Però més encara em costa callar que l’Adèle del títol és el personatge amb qui més he empatitzat dels darrers temps. La seva barreja de vulnerabilitat i audàcia és conmovedora i alhora extremadament veraç. Desarma. Entre Kechiche i les dues actrius principals –Adèle Exarchopoulos (¿quan feia que no rebíem una aparició d’una intèrpret tan jove de manera tan fulgurant?) i Léa Seydoux–  es genera una autenticitat, una proximitat física que fins i tot se’m passa pel cap de qualificar el film de miracle gairebé involuntari. Tot és un encert. La fisicitat de la proposta, amb la jove protagonista sempre en primer pla, amb el seu cos temptador, és clar, però sobretot amb les seves llàgrimes, els seus mocs, les seves dents imperfectes, el seu cabell greixós, la seva golafreria assalvatjada; el dibuix d’una França equidistant entre els clixés glorificadors del París burgès i bohemi i del retrat grisós de la perifèria... El resultat? Cent vuitanta minuts que en els dies successius han deixat un cràter d’enyorança en la meva existència. Cada dia que passa, més l’enyoro. Perquè cada cop és més llunyà el moment en que em vaig separar de la pel·lícula. Perdoneu l’afectació, però és sincera i la prefereixo a arrebossar-me de falsa indiferència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada