Dies triomfals

Duc anys donant la tabarra amb Kokoshca. Almenys des de març de 2009, quan amb els companys del programa Buscant Jeff Mangum -que aleshores fèiem a Ràdio Ciutat Vella- vam proposar-los per actuar a La 2 de Nitsa. Va ser una festa memorable en la que també van tocar uns aleshores emergents Mujeres. 

I és que Kokoshca és la meva banda estatal preferida dels darrers anys. Ara acaben de treure el seu tercer disc, després de dues glorioses entregues en format CD-R via l’enyorat segell Birra y Perdiz, i sense comptar artefactes encara més atípics com el Gernika, un disc acústic en directe a les antípodes dels Unplugged MTV, o el recull d’inèdits, demos i rareses Y vienen cromos en el pegamento. Com a fan, un terme que sóc força garrepa a l’hora d’autoadjudicar-me’l, he de dir que tots són imprescindibles. 

Però bé, avui volia parlar només d’un dels 38234 motius pels quals Kokoshca m’agraden: la seva vessant cinèfila. Sempre he estat a favor de les referències en les cançons pop quan aquestes es fan des de la passió i la visceralitat, des de la reverència naïf i amateur, no des de la pedanteria i l’exhibició saberuda. En Kokoshca, la cita cinèfila cau bé, cau sincera, eclèctica i de mode natural. A més, que això succeeixi en una banda estripada, de cor punk sigui quin sigui el gènere de les seves cançons, és un punt més. Pop matusser, dolç i etílic alhora i, a sobre, il·lustrat, llegit. Com Comet Gain. Com Els Surfing Sirles. El que segueix són tres aclucades d’ull de Kokoshca al món del setè art:

Una. El hidden track de La Fuerza (a partir del 5'30") és una tèrbola versió en castellà de la cançó principal de Les parapluies de Cherbourg, el meravellós musical heterodox de Jacques Demy. Podria ser un hit dels bons de Jeanette, però és una adaptació de Michel Legrand.

Dues. Tocar “Canción Mixteca” al Gernika. D’acord, el clàssic mexicà data de 1915, però per mi, i sospito que per la banda, sempre anirà lligat a Paris, Texas, i a Harry Dean Stanton.

Tres. La portada de La Fuerza és una explícita versió tan low-cost com encantadora del cartell del clàssic de Berlanga El verdugo.

I de bola extra, una apreciació molt personal i que segurament els propis músics negarien: l’ambient que descriu les dues versions de la cançó "Mami" em remet de manera injustificable però inevitable a pel·lícules que retraten el franquisme a províncies i en el si de famílies benestants. Bàsicament, El Sur, El Espíritu de la Colmena, El Nido… I potser, fins i tot, a la mami del títol li poso la cara de Felicidad Blanch, la mare dels Panero, retratada a El desencanto.