La tardor del 2006 vaig anar amb M. una dotzena de dies a Suècia. Uns amics hi eren des de feia un parell de mesos per feina i, després de treballar tot l’estiu, ens vam apuntar, sense rumiar-nos-ho massa, a unes bones vacances amb l’allotjament gratuït.
Sabia que al Moderna Museet d’Estocolm hi havia el Monogram de Rauschenberg, aquella mena de ready-made amb una cabra, però la visita al museu va deixar sobretot dues empremtes: una peça de ¿videoart? a partir del guilty pleasure personal que és Lady in Red de Chris de Burgh i, sobretot, el descobriment d’Öyvind Fahlström.
Nascut a Brasil de pares suecs, Fahlström (1928-1976) va ser un artista plàstic de mal encaixar. A primer cop d’ull se’l pot adscriure -i sovint se l’hi adscriu- al pop art. L’ús d’elements manllevats del món del còmic, la televisió, la premsa (diagrames, protoinfografies) sens dubte hi empeny, però darrera dels seus recursos visuals hi ha gairebé sempre una intenció explícitament política. La societat de consum, els conflictes bèl·lics, els processos de descolonització, la dialèctica desigual entre nord i sud són temes ben presents en la seva obra. Com en molts artistes dels anys 50, 60 i 70, és clar. I com en la majoria d’ells, visquent amb inquietud la problemàtica de voler fer la, ehem, revolució des de les files burgeses dels països occidentals, no sense un dubte flagrant: ¿s’ha de discursivitzar de manera entenedora per a les capes proletàries i menys cultivades o bé el pensament subversiu ha d’anar acompanyat necessàriament de dispositius formals també subversius encara que d’aquesta manera deixi fora a bona part de l’audiència i es perdi penetració social, cap a les bases?
Pel que fa a aquest dilema (que per cert és el que vertebra Après Mai, la notable pel·lícula d’Olivier Assayas, estrenada aquí aquest 2013), em veig totalment incapaç de diagnosticar per quina solució va optar Fählstrom i en faig dues observacions: una, algunes de les seves peces resulten críptiques, almenys a ulls de qui no hi està massa familiaritzat, mentre que d’altres són d’una literalitat aclaparadora, propera al còmic underground de denúncia (el coneix Miguel Brieva?). I dues, ¿no pot ser que la seva mort prematura als 47 anys promogués una sacralització de la seva obra que el reclogués als museus d’art contemporani quan potser el seu lloc seria més a peu de carrer? Vull dir, ¿no s’ha pecat en excés d’intel·lectualització de certes manifestacions creatives que, en el seu context, la gasolina que els movia era més propera a l’agitació que no pas a res més?
Bé, en qualsevol cas, en tornar de Suècia vaig descobrir que el MACBA havia dedicat una exposició monogràfica a Fahlström a finals del 2000. Evidentment, fem tots salat. Actualment, però, al mateix centre es pot fer un tast de l’artista suec a l’exposició Art, dos punts. A qui li interessi la seva proposta, de ben segur li resultarà insuficient, però sempre pot servir per començar a estirar del fil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada