Dies triomfals

Sean Nicholas Savage va aterrar al darrer Primavera Sound per petició i impuls del fòrum virtual de seguidors de l'esdeveniment. Més enllà d'això, la ubicació espacial i temporal de la seva actuació és un record emboirat i indefinit. En part perquè en els festivals això ja passa, es perd la noció horària i la localització sol ser un no-lloc aixecat amb materials efímers; en part, perquè Savage va aconseguir que l'escàs públic assistent s'oblidés de tot i es capbussés en una proposta subjugant, que va transcendir els límits habituals del concert pop-rock i ens va fer adonar que massa sovint anomenem intèrprets cantants que simplement són executors.

I és que el canadenc és dels pocs que no oblida que el seu ofici és també una art escènica, no només sonora, sinó també gestual, interpretativa en la globalitat de recursos que un músic pot convocar damunt d'una tarima: des de la pal·lidesa de la pell al vestuari, passant per un maneig del propi cos que de vegades invoca el cinema mut i una mirada entre psychokiller i bufa. Físicament comparable a una versió postadolescent i semialbina de John Waters –bigotet inclòs–, Savage és un crooner crepuscular, ben heterodox, que fa pensar abans en aristòcrates austrohúngars d'una pel·lícula de Visconti que en anglosaxons engominats de veu gruixuda. Però el millor és que, malgrat tot, el seu cinisme és probablement inferior al del seu públic, massa obsessionats com estem a sobreinterpretar tot el que ens apassiona.

Això d'una banda, perquè de l'altra –malgrat tot és el mateix i coherent pack– hi ha la música. Resulta difícil acotar les característiques estètiques de les cançons del de Montreal, entre altres raons perquè en pocs anys la seva manera de vestir-les ha evolucionat notablement. De Spread Free Like a Butterfly, el disc de 2009 construït amb guitarreta i/o ukulele i altres recursos casolans, al voluntàriament afectat soul blanc sintetitzat del recent Other Life, el que resta invariable és el gust i el talent per unes melodies particulars i sense gaires rivals en la seva lliga (només cal escoltar l'irresistible Flamingo). Amb un peu a clàssics com Bowie, Marvin Gaye, els germans Wilson o Prince, el particular és el mode d'encarar-les, sense mitges tintes. Amb el pit esbatanat i el cor obert. 

Aquesta nit actua al Sidecar amb les entrades esgotades. Per obrir boca, Elsa de Alfonso y Los Prestigio.

(adaptació de l'article aparegut al número d'octubre de butxaca)