Dies triomfals

Com pot ser que fins fa pocs mesos fins i tot desconeixia l’existència de Three Women de Robert Altman? El cap de setmana passat per fi vaig poder veure-la i va resultar ser una d’aquelles experiències cinematogràfiques d’impacte que, almenys en el meu cas, es donen un màxim de dues o tres vegades per any.

Un dels aspectes que més sobten a mesura que la pel·lícula avança és que resulta una molt bona baula intermitja entre Persona i Mullholland Drive. No vull entrar en excessius detalls per no condicionar qui no l’hagi vist, però les similituds amb la pel·lícula de Lynch són abundants, ja des d’elements argumentals: una noia jove, més aviat rossa i aparentment innocent, acut a Califòrnia amb l’idea de guanyar-se la vida i allà intimarà ràpidament amb una altra noia, més aviat morena i aparentment desimbolta. Les dues viuran plegades en una comunitat d’apartaments i lentament ens endinsarem en una ceremònia vampírica governada per una lògica propera al món oníric. Fins i tot el tractament dels personatges de la tercera edat que apareixen a Three Women semblen un antecedent dels d’algunes obres de Lynch, no només Mulholland Drive, també Blue Velvet o Twin Peaks.

Malgrat Altman sigui un cineasta més atípic que el que algunes de les seves obres més famoses puguin fer pensar, Three Women resulta difícil d'enquadrar dins la filmografia d’Altman. Em reivindica, a més, la figura de Shelley Duvall, una actriu habitual en les pel·lícules dels 70’s del director, un període de la seva filmografia al que sens dubte acudiré properament: per exemple, Brewster McCloud, Un día de boda i, sobretot, una peça que fa temps que persegueixo, Nashville, que a més ofereix la possibilitat de gaudir de Karen Black, la fascinant veu femenina d’algunes cançons de Cass McCombs com “Dreams ComeTrue Girl” o la recent “Brighter”.